LO QUE PUEDES VER
Però anem per parts, en primer terme i d'esquerra a dreta tenim a Maria Agustina Sarmiento que està fent una reverència i oferint en una safata platejada 1 jarrito o gerro vermell a la infanta Margarida d'Àustria que es troba al centre de la composició i resulta ser una deliciosa i encantadora nena de sis anyets d'edat. Margarida accepta amb la seva mà el jarrito i ens observa amb la seva candorosa mirada infantil.
Una mica més a la dreta veiem a una altra menina, Isabel de Velasco, que també mostra els seus respectes mitjançant una suau reverència. La següent és Maribárbola, nana macrocéfala d'origen alemany, que també ens mira i, finalitzant aquest pla, Nicolasillo Pertusato, que sembla un nen però també era un nan, bastant entremaliat per cert, doncs ja veus que li està donant un cop de peu a un gran mastí estirat a terra.
LA TÈCNICA
Tècnicament el quadre és insuperable. El conjunt de perspectives utilitzades és únic i produeix un efecte "atmosfèric" en l'ambient representat, com si el pintor hagués pintat l'aire entre les figures. Anem a analitzar-: la primera perspectiva que observes és la lineal, diverses línies imaginàries o no (línia del sostre-paret; quadres penjats, el sòl) guien la nostra vista cap al fons i ens fan creure en una forta tridimensionalitat.
Aquest sorprenent efecte es reforça amb un sòl neutre, de moqueta, que avança cap a la nostra posició i, sobretot, amb uns espais alternativament il·luminats i en penombra que subratllen l'efecte d'allunyament.
L'altra perspectiva és l'aèria, la difuminació progressiva dels contorns i la degradació de les gammes tonals amb l'augment de la distància i l'allunyament. Com rematada, Velázquez posa un forat il·luminat al centre (la porta oberta) que dóna a una estada on no veiem la fi, és a dir, el quadre té una perspectiva il·limitada.
Aquesta combinació de perspectiva aèria i lineal és el que ha fascinat a tots, experts o no, des del segle XVII.
EL QUE NO ES VEU
D'altra banda, el mirall és la burla espacial per antonomàsia, ens enganya i confon, crea espais il·lusoris i, si et poses d'esquena i mires el quadre amb un mirallet, t'emportaràs una sorpresa per l'efecte fortament realista que produeix. Quan contemples el quadre directament, la teva vista és dirigida cap al fons i el mirall et torna la imatge.
Així es crea una interrelació tan estreta entre el pintat i el real que resulta difícil distingir-los.
L'aparent trivialitat del tema és també enganyosa ja que Velázquez va estar tota la seva vida reivindicant la superioritat de la pintura per sobre de les activitats purament artesanals entre les que estava inclosa; ell considerava la pintura com una activitat intel·lectual superior, el moment important no era l'acte de pintar sinó la idea, el concepte i el pensament previs al fet mecànic d'aplicar l'oli sobre el llenç. En resum, la superioritat de l'artista sobre l'artesà.
LA LLEGENDA
Un quadre així no podia passar desapercebut per a la imaginació popular i el fet que va donar peu per inventar una bonica llegenda el va provocar la creu de Santiago que porta pintada Velázquez sobre la seva vestimenta.
Sabem que va ser nomenat cavaller de l'Ordre de Santiago a títol pòstum a 1.660. això vol dir que algú se la va pintar després de mort a Las Meninas.
Seria, segons la tradició el propi rei Felip IV, que, agraït pels nombrosos serveis de Velázquez com aposentador real i, sobretot, com a pintor, realitzaria la creu amb la seva règia mà.
La data de naixement no és coneguda, però se sap que va ser batejat a Sevilla el 6 de juny de 1599
a la parròquia de San Pedró, pel capellà Gregorio de Salazar. El pare,
Juan Rodríguez de Silva, era fill de Diogo Rodrigues da Silva i Maria
Rodrigues, un matrimoni portuguès d'origen noble.
